A casa meva sempre hi ha hagut carquinyolis; pels diumenges, per les visites, per fer un detall… Qualsevol ocasió és bona per posar uns quants carquinyolis a taula i un gotet de mistela. No sé si és perquè la meva família prové de l’Espluga de Francolí, però el fet és que he crescut i viscut entre carquinyolis. Fins i tot, a l’institut tenia un professor de ciències espluguí que en lloc de cridar-nos pel nostre nom ens deia “carquinyoli”. A mi sempre em va semblar quelcom especial això que a l’Espluga fossin tan típics els carquinyolis, de ben segur, pensava, que aquesta genial aportació a la gastronomia catalana ens l’havíem inventat nosaltres. No obstant això, una ràpida recerca a Internet va desmuntar en dècimes de segon aquesta llegenda. Resulta que a Sant Quintí de Mediona també són típics aquests dolços, i a Caldes de Montbuí i a Rupit i a Pruit. Tothom els ven com quelcom ideat i patentat a casa seva.
Resulta doncs que molts pobles de Catalunya abanderen i reclamen com a seva aquesta temptació no apta per a dentadures postisses. Aquest fet em recorda una mica a la figura de Cristòfor Colom, el navegant que tot l’arc del mediterrani frisa per trobar la seva partida de naixement mentre que a l’altra punta del món les estàtues que el veneraven cauen pel seu propi pes. El que és innegable és que totes les pàtries semblen orgulloses dels seus herois, ja sigui un carquinyoli destorrat o un mercenari com el Cid Campeador. Tots els països gaudeixen d’aquests personatges, pensem si no en el timbaler del Bruc, en Sant Jordi o en Lady Di, per anar més lluny de les nostres contrades i citar algun nom en femení. Difosos entre la llegenda i la realitat, encarnen valors en els quals el poble hi projecta els seus anhels: valentia, honor, bondat o lleialtat.
Si bé és cert que han acabat esdevenint una amalgama indesxifrable d’històries, dubtes i raons, l’heroïcitat nacional defineix espais i tarannàs. I sembla que no són cosa del passat, ja que en l’actualitat tenim una princesa del poble o un futbolista a qui se li atorga ser el messies del desè art. No és d’estranyar que hagin esdevingut herois i heroïnes del món contemporani, si hi pensem bé, ens trobem la seva empremta arreu. És impossible escapar-ne: camisetes, motxilles, encenedors, clauers i fins i tot un gaspatxo du impresa la marca d’aquests peculiars personatges. A mi, que les heroïcitats sempre m’han semblat relatives, em fa sospitar que els hem entronitzat a causa, precisament, de trobar la seva cara a tot arreu. Si són omnipotents i apareixen fins i tot a la sopa, gairebé de forma sacramental, t’hi acabes fixant i potser, qui sap si, resant.
Concretament, des de la invenció de la impremta, la fotografia i els mitjans digitals tenim la capacitat de crear centenars de milers d’imatges exactament iguals i distribuir-les per qualsevol racó del planeta. Quina serà l’original i quina la còpia? Totes valdran per igual i és així com trobem ventalls amb un toro estampat a les botigues de records de Tarragona o tasses amb la cara de la ja citada princesa Diana a qualsevol quiosc del metro de Londres. I si no volem sortir de casa, no patiu que navegant per Internet el nombre de productes i imatges que hom pot trobar i comprar s’eleva a infinit. Ja ho va dir Walter Benjamin l’any 1983, no ens cal anar a una catedral per veure-la, ja que podem penjar-ne una fotografia ampliada al nostre estudi, ni ens cal anar a l’auditori per escoltar cant coral ja que posant un CD –o Spotify- el tenim al menjador de casa. El fet que les imatges i l’art s’hagin traslladat i multiplicat sense miraments li atorga una nova interpretació o, senzillament, l’aniquila, com molt bé diu Marc Anglès a l’obra L’hàbit no fa el monjo.
Podríem pensar, per exemple, en la pila de talles de Verges que trobem al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Les hem tret del seu context –l’església- per exhibir-les a milers de turistes que ni tan sols són cristians. Això vol dir ja no tenen una funció ritual, no hi podem encendre una espelma davant i fer-li un petó als peus, ara tan sols són objectes de contemplació. Potser són símbols d’un altre ritual? El context canvia, per tant, el significat també. Per altra banda i tornant a les fotografies, el concepte d’originalitat també pateix variacions. La tradició i l’autenticitat d’una obra d’art, allò que Benjamin anomenava aura, en el nostre món 2.0 també deix de tenir sentit. Si ja no reso davant la Verge del MNAC i a sobre quan surto del museu passo per la botiga de records i en compro un pòster que penjaré a la porta de la cuina de casa meva per fer bonic, quin sentit original conserva aquesta Verge?
Veure imatges per tot arreu ens interpel·la, ens parla sense que n’adonem i fa que constantment atorguem nous significats a allò que un dia va ser sagrat, com les Verges. Controlar les imatges significa tenir poder (no en va la Família Reial Britànica supervisa ben de prop la distribució del seu marxandatge). Navegar entre imatges ens obliga a interpretar diferents contextos, situacions i intencions i això, requereix un esforç per part nostra. Però nosaltres no només som lectors illetrats d’imatges, sinó que amb els nostres telèfons intel·ligents també ens hem convertit, com diu Joan Fontcuberta, en creadors i distribuïdors d’imatges, reenviant fotos i memes descontextualitzats de forma imparable. Em pregunto què pensaria Benjamin dels memes o Monet si em veiés a la taula rodona Història abreujada d’un foc, que vaig tenir el plaer de moderar al Museu de la Vida Rural, lluint una camiseta amb el seu jardí de Giverny estampat. Aquell jardí que ell va utilitzar l’any 1900 per trencar amb la tradició pictòrica i consolidar l’impressionisme, a mi em va servir per explicar precisament el contrari, que l’art neix, torna, retorna i es fon sempre en la natura, com una tradició inexpugnable, com un mirall etern, com una pàtria de la qual no es pot fugir, com un Ulisses entestat a tornar a casa tot i navegar per un mar ple d’oportunitats.
Imatge d’Anna M. Andevert.
Museu particular* 