Categories
Forquilla

Jo punxo

Forca, forquilla, forchetta, fourchette, fork, tenedor… Quina fantasia d’objecte per començar a escriure sobre Museu Particular. Més enllà de punxar calamars, patates braves i olives (bé, això últim fins fa poc gairebé tothom ho agafava amb els dits), aquest objecte és un detonant de conceptes, històries i testimonis. Així, per començar, imagino en els silencis de la pel·lícula La mort de Lluís XIV (Albert Serra, 2016) la petita i delicada forquilla que el rei es posava a la boca molt de tant en tant amb dolços letals, placebos per ensucrar el fatal desenllaç. Seria tan interessant que les forquilles ens expliquessin el que van sentir dir aquells dies a la cambra del Rei Sol (per cert, gran epítet homònim). També seria curiós saber què escoltava la forquilla greixosa del penúltim president dels Estats Units mentre veia per la televisió l’assalt a la Casa Blanca. I és que és precisament sobre les taules parades, mentre mengem, quan arreglem, desgavellem i jutgem el món que ens envolta. Els testimonis més comuns: vidre, acer i porcellana.

Rodatge del film La Mort de Louis XIV. © ARTE France Cinéma

No obstant això, més enllà de les forquilles de plàstic que esperem deixar d’utilitzar ben aviat, les d’acer inoxidable d’IKEA i les que encara tenen les inicials dels nostres avis gravades de quan es van casar, les forquilles sembla que tinguin un origen més magnificent: la forca. És innegable la seva similitud formal i conceptual. Tant la forca com la forquilla ens ajuden a moltes de les tasques que hem assimilat com a diàries: remoure palla o punxar una mandonguilla. La base és la mateixa: punxar, burxar, travessar. És per aquest motiu, per la seva naturalesa destructora, que em sembla un artefacte amb certa essència violenta. Potser sona un pèl dramàtic però cal recordar que en alguna banda del món hi ha altres maneres de menjar sense esbudellar l’aliment; pensem sinó en els bastonets xinesos que pressionen el menjar per ambdues bandes, suaument, sense destrossa. Val a dir que, en el meu cas, aquesta subtil aversió a la cosa punxant va augmentar quan vaig veure la instal·lació de forques suspeses del Museu de la Vida Rural. Si bé és cert que la seva suspensió gairebé màgica atrau l’espectador, al mateix temps desprèn una força tosca no apta per a sensibles. Allí, imagino les forques caient avall, com una masmorra que es tanca, un tall net, un cop sec.

Pensant i divagant, aquestes forques em van portar a una altra. Vaig arribar sense gaire esforç al quadre Gòtic americà, de Grant Wood, fet l’any 1930. Aparentment és un retrat d’un granger amb la seva esposa. Els dos se situen davant del que intuïm un edifici de la seva propietat. De fet, aquest edifici existeix i se situa a la ciutat d’Eldon, Iowa. També és el que bateja el quadre per l’arc ogival del segon pis, típic de l’arquitectura gòtica. La finestra amb l’arc se situa al centre superior de la composició, alineat amb la forca que subjecta un senyor d’avançada edat, amb rostre sobri i roba de treball. Al seu costat, en un segon pla, un personatge femení, una noia visiblement més jove, rossa, amb la pell fina i cara de pocs amics.

Grant Wood. Gòtic americà. 1930.

M’encurioseixen les maneres de mirar dels personatges, mentre ell escruta atentament el públic, ella té una mirada indeterminada, perduda fora de l’enquadrament. Són pare i filla? Marit i muller? No ho sabem pas, ja que l’autor no va voler desvelar què intentava representar o dir, tan sols sabem que els models eren el seu dentista i la seva germana i que es van negar en rotund a posar junts. En un moment en què els Estats Units estaven submergits en una Gran Depressió, què pretenia fer Wood? Un homenatge o una burla?

El que és cert és que en la composició els personatges estan units per un element central: la forca. Metàl·lica, fina i punxeguda uneix (o divideix?) la parella. Un objecte que s’utilitzava per espantar desconeguts, és a dir, com a arma, és la indiscutible protagonista. És ella l’objecte que l’artista vol que mirem, al centre, en primer pla i aglutinant la resta d’elements. En clau de gènere, no em puc estar de preguntar-me per què un instrument de violència és al bell mig de la parella, per què la diferència d’edat és tan significativa, per què ella està en un segon pla, per què la seva mirada es perd, per què vesteix de manera tan sòbria però un bri de cabells s’escapen de l’autoritat del monyo, per què darrere seu hi ha la porta de la casa i les torretes que deu regar al vespre quan la calor baixa la guàrdia, o per què l’estampat de la seva roba és molt similar al de la finestra gòtica. Encarna la idea de casa? I això, quins significats, conseqüències i desenllaços comporta? Potser, si les forquilles que punxaven els ous ferrats del granger i la seva companya de bon matí parlessin, sabríem algun dels secrets d’aquesta insígnia de l’art del s. XX.

Molt més al Twitter i Instagram del Museu particular i al web del Museu de la Vida Rural.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s